foto de la revista núm. 198
WEB OFICIAL EDICIONS L'ALZINA

REVISTA INDEPENDENT
DE PALAU-SOLITÀ
I PLEGAMANS

NOVEMBRE
DESEMBRE
2017
núm 198
imatge entrevista3.png

Entrevista a Maria Víctor [entrevista realitzada en el mes d'agost de l'any 2000] ... «Estic realment contenta que el nom de la cursa sigui el meu»...


imatge 181_MVICTOR1

Des de l'Alzina hem volgut reproduir una entrevista que havíem realitzat a aquesta esportista que ha estat un referent per a tots els palauencs, per a tots els joves i, especialment per a les esportistes femenines. És una entrevista publicada en el número 1 de l'Alzina, el mes d'agost del 2000. Una entrevista en la qual, amb la senzillesa que caracteritzava la seva persona i la independència, la jove de 74 anys seguia marcant terreny i dient les coses pel seu nom: «Estic realment contenta que el nom de la cursa sigui el meu».

El proper dia 27, l'últim diumenge d'agost i dintre dels actes de la Festa Major d'enguany, es celebrarà la vintena edició de la cursa Maria Victor, una cursa homenatge a la nostra atleta exemplar que any rere any, veu com els joves hi prenen part. La cursa és fruit del reconeixement d'un poble a una persona que en plena joventut renunciaria a participar en uns jocs olímpics per dedicar-se a la seva família.

Maria Victor és una jove palauenca de 74 anys que no va voler anar a viure a Caldes fa 35 anys. L'atleta que viu a Palau des de fa 35 anys desprès d'haver guanyat pràcticament en totes les curses en les que havia pres part en uns temps en que quasi estava mal vist que les dones fessin atletisme, veu amb una certa tristor que ara s'exigeixi tant als joves que volen fer esport. Ella que no preparava cap cursa y que pràcticament no s'entrenava, ha mantingut durant quatre dècades la millor marca en 800 metres, ha guanyat en set vegades, cinc d'elles consecutivament, la Jean Bouin i ha estat campiona de Barcelona i Catalunya els anys 1948, 49 i 50.....

• S'ha de tenir les coses molt clares per dedicarse a l'atletisme en un temps en que veure una dona fent esport era quasi una provocació... o, com a mínim, no estava ben vist...
Si, si, és cert. Jo vaig començar a fer esport, perquè el meu germà que era millor esportista que jo i ja era campió d'Espanya, em va apuntar a una cursa sense dir-me res. Era la Jean Bouin. Vaig venir des de Mallorca a fer-la i vaig quedar primera classificada.

• Bé, que sense cap entrenament, sense preparació va vostè i guanya la prova més prestigiosa de les que es celebren a Barcelona i també a l'Estat espanyol...
Si, la vaig guanyar aquell any 1947 i sis vegades més, cinc de consecutives.. Dit d'altre manera, la vaig guanyar totes les vegades en les que vaig prendre part. En aquells temps també vaig fer els campionats de Barcelona i de Catalunya. Els vaig guanyar tots.

• Sembla que des de Madrid no veien amb bons ulls que vostè participés a les curses o, tal vegada que les guanyés amb tanta facilitat?
Ja, ja, ja, és cert Les esportistes madrilenyes van transmetre una nota als directius del Mundo Deportivo que era l'entitat organitzadora de la Jeran Bouin.. La notificació deia que si jo participava, elles no baixaven a Barcelona. Des del Mundo Deportivo em van demanar que no m'apuntés a la cursa. Com jo corria per divertir-me i no per fer marca ni per guanyar, els vaig fer cas.

• I desprès d'aquest afer no va participar...
No, no, no. Ho vaig fer l'any següent, perquè aquell any en que no vaig participar, els temps assolits van ser mo9lt fluixos. El sr Grau del Mundo Deportiva em va demanar que participés. Ho vaig fer i vaig guanyar la cursa. Fou la meva sisena victòria a la Jean Bouin.

• Perdoni, com és possible que sense cap preparació, sense entrenar-se guanyés les curses? i també que les seves adversàries tinguessin tanta por fins a l'extrem d'amenaçar amb no participar a la cursa si vostè hi prenia part?
Perquè era bona i tenia qualitats. A mi em demanaven que corregués darrera d'en Constantino Miranda o d'en Gregorio Rojo durant 20 voltes i jo les corria amb tota tranquil·litat. Encara més. A mi em deien que no mengés abans de les curses, perquè podia agafar flat i jo anava tota sola a un bar i menjava un entrepà. No passava res, perquè si tens qualitats, faràs be la cursa.

• A banda de la Jean Bouin, vostè també va guanyar els campionats de Catalunya...
Si, si, he estat tres anys seguits campiona de Barcelona y de Catalunya, concretament els anys 1948,49 i 50.. De fet, jo era com un comodí. Quan anava a veure córrer el meu germà i faltava un membre de l'equip de nois o de noies, jo també corria am,b total comoditat. Em deien, Maria manca una noia per córrer a l'equip de tanques i jo corria en tanques o qualsevol altre modalitat.. El més bo de tot és que guanyava l'equip. Fins i tot corria a l'equip del meu germà a la prova de 4 per 400 sense cap complex. En tanques fins i tot vaig guanyar Maria Felipe que era la campiona de Catalunya de la modalitat.

• En aquells temps suposo que els problemes per a fer esport i competir per a una dona haurien de ser considerables...
Uf, les dificultats eren molt elevades. Encara conservo una carta en la qual em comuniquem que no podia federar-me per la meva condició de dona.

• Be, tornant a l'esport, desprès de guanyar allà on participava, vostè és preseleccionada per participar als Jocs Olímpics d'Helsinki l'any 1954, però, una vegada més, amb el tarannà que li caracteritza, renuncia a la cita i deixa escapar una oportunitat amb la quwe tots els esportistes somien...
El motiu principal de la meva renúncia fou el casament amb el Jordi i perquè havia de tenir cura de malats.... De totes maneres, els jocs finalment no es van celebrar.

• Aleshores vostè vindria a Palau, municipi en el que posen el seu nom a una cursa en homenatge a una persona que fou una gran atleta quasi sense voler...
El motiu pel qual van posar el meu nom a una cursa fou, perquè desprès de casada i ja major, vaig prendre part en una cursa que es celebrava al poble. La vaig guanyar de carrer. Aleshores els organitzadors van preguntar qui era jo, ja que fins aquell moment jo no havia comentat res al poble. Desprès d'assabentar-se van decidir posar el meu nom a la cursa.

• Que pensa vostè quan veu córrer els joves i no tant joves en una cursa que du el seu nom?
Ah, molt bé. Estic realment molt contenta que el nom de la cursa sigui el meu. Crec sincerament que ha de ser-hi en vida de les persones que s'han de fer aquests, si vol, homenatges. És una gran satisfacció la que sento cada any. Estic molt agraïda.

• En el temps en que corria vostè que una noia fes esport era més o menys acceptat, però que una jove anés tota sola a un bar quasi era una reivindicació feminista avançada en el temps...
El meu pare m'havia ensenyat a ser independent. Era periodista del Mundo Deportivo i jo l'acompanyava moltes vegades a esdeveniments esportius com la boxa o el ciclisme. Evidentment jo era la única persona femenina, la qual cosa me va ajudar a perdre la vergonya pròpia de situacions com aquelles o altres posteriors. Per això quan anava al bar tota sola no tenia cap problema en demanar i menjar un entrepà, tot i que me miressin com un fantasma.

• Com veu vostè l'esport al nostre poble?
Fora del futbol i l'hoquei, jo no veig que siguin molt esportistes els nostres joves. Una mica el patinatges artístic, però pocs nois o noies fan altre esport diferent als esmentats.

• I que s'hauria de fer per augmentar la participació esportiva en altres esports?
Fomentar-ho a les escoles. Educar els nois i noies i esperonar-los que practiquen esport. Que ho facin sense pensar si és un esport que fins ara realitzen majoritàriament els homes i/o les dones.


CONTRACTA
LA TEVA
PUBLICITAT

anuncia't
Publi 2
Publi 3
Publi 4
Publi 5